135. Països catalans

135. Països catalans

Em cauen molt bé, els nois de la CUP que estan al Parlament. Per la seva frescor, la seva naturalitat, per la impressió que fan de veracitat. Per la manera com van vestits… I comparteixo la seva preocupació per la unitat dels Països catalans, tot i que és una reivindicació que em sembla ingènua i, segons com, contraproduent. Perquè aquesta insistència esparvera els “altres” catalans, massa adoctrinats per l’espanyolisme dels respectius governs. Recordo que al col·legi, el professor de Literatura Josep M. Boix i Selva ja ens en parlava; d’ell vaig aprendre que els “conversos” es tornen més fanàtics que els creients de tota la vida. Es referia a la conversió a l’espanyolitat dels pobles aragonès i valencià.

A mi aquesta llunyania anímica (i consegüentment, cultural) dels països germans em dol. Perquè creen una barrera i és com si ens prenguessin persones i valors que estan íntimament lligats al patrimoni comú. ¿Com acceptar “perdre” un Ramon Llull (mallorquí), o els valencians Ausiàs Marc i l’autor del Tirant lo Blanc? Raimon i Vicenç Estellés? He dit molts cops que quan sóc a l’aragonès Calaceit, sempre i amb tothom parlo en català. O que quan he estat a Perpinyà o a Prades ja només me’n parlen els vells, després de la “sàvia” i nefasta política anticatalana de l’Estat francès. Només els gitanos (a Perpinyà) tenen el català com a llengua pròpia; però els fa vergonya parlar-lo amb tu, perquè estan convençuts que parlen en patois, un dialecte vulgar.

Jo no sé què caldria fer per restaurar l’esperit el Regne d’Aragó. Tots tenim com a distintiu la bandera de les quatre barres vermelles sobre el fons d’or. I una llengua preciosa, rica, amb una literatura excel·lent. Potser coses com el corredor del Mediterrani hi ajudin. Els interessos econòmics acaben prevalent. Potser quan dins de la Unió Europea es creï la Regió que enllaçaria Perpinyà, Saragossa, Barcelona i València i, naturalment, les Illes, s’obriran les autopistes que ara la política obtura.

La meva fe està en que Catalunya doni esdevingui un estat independent. Serem un país envejable i la seva brillantor revifarà l’esperit català dels Països catalans, i ens retrobarem.

134. L’Europa del cor

Westminster, l’estiu de 1956, amb una família que vaig conèixer a Londres

En la web del Fòrum, seguint l’exemple de Ferran Saro i amb motiu del Dia d’Europa, he penjat un escrit sobre la Unió Europea. Un escrit per a la reflexió. Ara, en el meu dietari, torno a referir-m’hi però des del cor. Per això ho acompanyo d’algunes imatges, a tall d’il·lustració gràfica d’unes vivències que m’han fet sentir europeu, des de l’estada iniciàtica a la Gran Bretanya, fins a la llarga estada a Roma. Londres va ser la porta que m’obria a l’Europa desconeguda, i de la que me’n separaven el prejudicis forjats a les classes d’història, al col·legi. Roma, on vaig ser-hi dos anys, va significar la progressiva adquisició de la consciència de pertànyer a Europa.

L’estda a Roma la vaig completar amb el viatge a Grècia, a Creta i a les illes, sentint sempre a prop el mare nostrum, el mar que banya també Catalunya, Però no caldria sortir a l’“estranger”per adonar-nos de les nostres arrels europees. ¡Quants llocs, quantes paraules, quantes pàgines de la història ens recorden el nostre passat romà i grec! I ¡quantes imatges instal·lades en el record –fruit de les nostres lectures i de les sortides a Europa! –, ens hi uneixen. I hi ha l’art. ¿Qui se sent aliè a Miquel-Àngel, a Leonardo da Vinci, a músics com Bach, com Beethoven, com Sibelius?

Al complir els 80 anys, per il·lustrar la coberta del llibre que evoca el meu itinerari vaig triar la foto de dues amiguetes de les Dolomites: em recordaven aquell temps preparatori de la meva destinació a una parròquia; les il·lusions amb què ho esperava, en el marc de l’extraordinari paisatge alpí. Tot “allò” al cap dels anys se’m convertí en la imatge del meu ideal de joventut.

Penso que perquè estimo tant la meva petita terra vaig estimar el poble de l’Eliana i de la Maurizia. Un amor que em porta a estimar l’Europa comuna.

Al Partenó d’Atenes

A Auronzo di Cadore (les Dolomites)

133. “Pas a pas…”

Un grup de l’Acadèmia de Llengua Catalana amb l’escultor Josep Clarà

Ahir vaig parlar del documental que va emetre TV3 sobre els Fets del Palau de la Música, que van acabar amb l’empresonament de Jordi Pujol. Era l’acte final d’un procés que es covava de força temps enrere, i que quedava emmarcat en el que el mateix Pujol en va dir “fer país”, amb activitats “tolerades”, com podia ser donar a conèixer la història i la llengua catalanes, i accions clandestines, com la ja citada ahir de la reacció contra el director de La Vangurdia, o la més sonada del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, just la vigília de la solemne coronació de la verge, una celebració muntada pel govern nacionalcatòlic per exalçar la figura del general Franco.

Un dels grups més actius del moviment “fer país” va ser l’Acadèmia de Llengua Catalana, sorgit sota el paraigua de la Congregació Mariana dels jesuïtes del carrer Casp. Els meus germans Miquel-Àngel, Manuel i Narcís (aquest en la branca més jove del grup, anomenada Mau-Mau), en van ser fundadors, membres actius i dirigents. Just el Manuel l’any 2007 va publicar en edicions de l’Abadia de Montserrat el llibre Pas a pas, camí de l’alba, en el que surt com coautor el germà gran (ja mort), amb qui confegí el llarg i completíssim apèndix de les activitats realitzades per l’Acadèmia de Llengua Catalana des de l’any 1953 fins al 1965 (pàgines 131 a 204). El llibre ofereix un coneixement molt complet de la vida i acció d’uns dels grups que més van treballar per “fer país”.

Jordi Pujol, que signa el pròleg, escriu: “Els nois i noies de l’Acadèmia varen poder comptar amb un esplet de mestres de primera. Vegeu: Vicens i Vives, Galí, Benet, Escarré, Ballarín, Rovirosa, Cardó, Espriu, Batllori…”. Una demostració que aquell jovent no solament eren activistes atrevits i valents, sinó persones preocupades per la recuperació de la llengua i de la cultura catalana, pensant en ells mateixos, orfes com érem tots (per culpa de la dictadura, del ric tresor de la tradició catalana. Pujol acaba el pròleg afirmant que “és bo que aquestes coses es recordin, que no es perdin”. Per això gloso el llibre del meu germà, que trobareu a la nostra biblioteca Central o, si us interessa, segur que la llibreria Major us el podrà fer a mans.

Aquells nois i noies van fer seves les lapidàries paraules de Salvador Espriu: “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble”.

132. “Fets del Palau”

Em va semblar oportuníssim el documental que va donar anit TV3 sobre els Fets del Palau de la Música. El govern havia organitzat una visita del Caudillo per calmar una població que revoltada, arran de la dita del director de La Vanguardia, “Todos los catalanes son una mierda”. El plat fort era el concert homenatge al poeta Maragall, al Palau de la Música, al que assistí Franco. Al programa hi figurava el Cant a la Senyera però tres dies abans el governador civil la va prohibir. Els nois i noies de l’Acadèmia de Llengua catalana que es movien en el què Pujol havia batejar amb l’expressió fer país, en acabat l’acte la van cantar a tot pulmó. La policia s’acarnissà contra ells. Hi hagué vàries detencions i finalment s’inculpà Jordi Pujol com el responsable, i se’l tancà a la presó.

Tothom esperava què diria el dia del judici. El futur president de Catalunya no es va arrugar sinó que aprofità l’ocasió per fer una proclama catalanista, defensant els drets de Catalunya, conculcats per la dictadura. Penso que el documental l’hauria de veure tothom. D’una banda, perquè s’adonarien que la lluita per la llibertat de la nació catalana no ha nascut ara, sinó que ve de lluny. I d’altra banda, perquè penso que enmig de les baralles polítiques perdem de vista el valor i el significat dels gestos i de les persones.

Personalment sempre he admirat Jordi Pujol, de qui els meus germans i jo som amics. No he militat a CiU, però comparteixo amb ell l’amor a Catalunya. I he dit sempre que Jordi Pujol és un dels polítics més grans que hem tingut i que ha fet molt pel país. Avui ho puc dir, hi ha un consens força generalitzat però temps enrere, elsamics i companys m’ho rebatien. Quan el van emmpresonar jo era vicari de Vilafranca i en el meu escrit setmanal sobre l’evangeli m’hi vaig referir, encara que veladament per mor de la censura. Però tothom ho va entendre. Cito uns fragments: “Quan arribi l’hora –i ja ha arribat (jo pensava en Pujol) –, recordeu que patir per la justícia (…), per la insubornable consciència de ciutadans, és també una benaventurança”.

Perseguir un objectiu en bona mesura comú, ni que sigui per camins diferents i, uns, potser coixejant, i altres, fent tentines, no deixa de ser un fet admirable.

131. La santa continuïtat

Aquil·les i el seu amic Patrocle, ferit, personatges de la gran epopeia homèrica, la Ilíada

Escriu Nàdenka, l’esposa del poeta Óssip Mandelstam, que per al seu marit el Mediterrani era la terra “on va començar la història”. Sostenia que “per la via de la continuïtat, va donar la cultura cristiana a Europa”. La idea de la continuïtat (podríem dir de la tradició), per a Óssip era fonamental, la que crea la veritable història. Per això l’exesperava la pretensió dels moviments que creuen que amb ells s’inaugura una etapa històrica. L’irritava tant tal pretensió que fins acabà avorrint els rellotges perquè sempre comencen a girar a partir de l’hora zero.

Contraposava els moviments que neixen d’una ideologia a l’humanisme, que és el resultat de la llarga experiència de la humanitat. Per a ell, quan allò que impera és la ideologia, la idea i la militància suplanten a l’individu i a la llibertat, el contrari de “la doctrina cristiana del lliure albir i del valor de la personalitat humana”. Per això, malgrat l’ofec a que la societat comunissta el sotmetia, “buscava la continuïtat hel·lénica i cristiana”, fins al punt d’afirmar que ell era “l’últim poeta cristià de Rússia”. I no referint-se a qüestions religioses, sinó pensant en la llibertat, en la seva condició d’escriptor i de persona.

A escriure aquest comentari no em mou un esperit apologètic, sinó tot el contrari. En lloc de catecismes, advoco per la llibertat de consciència, per la capacitat de posar en dubte les ideologies i per establir com a barem suprem del bé i del mal, la persona humana, sens cap cànon ideológic previ. Les ideologies, a part que són seques, passen de seguida però,mentre el poder les sosté, poden provocar molt sofriment, tal com van experimentar els esposos Mandelstam al llarg de tota la seva vida, víctimes d’una revolució que pretenia instaurar el paradís a la terra.

La persona humana és l’única veritat subatncial i duradora. Els grecs van poder dir que l’home és la mesura de totes les coses. Ho és –penso jo– en el sentit que és bo allò que ens és bo.

130. Camins de Sant Jeroni

Ahir havia planejat pujar a Núria per “tocar” neu. La neu m’encanta. Trobo que el paisatge, amb ella, adquireix una bellesa extrema. I no és només per veure-la, que hi volia pujar, sinó per endinsar-m’hi, per caminar enfonsant-se’m hi els peus, i sentir-me rodejat pel muntanyam nevat, com formant part del paisatge. Però vaig mirar què deia el meteo-cat i ho pintava molt malament: tot el dia fortes pluges i neu, i temperatura molt baixa. Total: que vaig decidir quedar-me i acontentar-me amb anar a Sant Jeroni de la Murtra.

I així vaig fer-ho. Tot el matí pel nostre parc seguint el camí que s’enfila muntanya amunt, cap al coll de la serra de Marina. Amb un dia inicialment assolellat, tot i que sobre el fons d’un cel blavíssim i nítid, cavalcaven enormes núvols blanquíssims, amb figures abarrocades, fins que de mica en mica es van anar tornant grisos i els cel es va anar tapant, preparant-se per ploure, una pluja que arribà cap al tard.

I quina disfrutda! Volia caminar de pressa, vaig sortir no per passejar sinó per caminar; però m’era impossible. L’esclat de flors, els jocs de colors, els contrastos de la llum de la ginesta amb el verd ombrívol dels pins, em retenia a cada instant. Avui a Sant Jeroni la primavera mostrava la seva cara més alegre i vital, la que es gira d’esquena a l’hivern i mira cap a l’estiu.

Vaig fer moltes fotografies. Un record, que m’agrada compartir amb els amics i amigues.

129. Viure!

Divendres, a l’escaure’s el dia amb els trenta-setè aniversari de la mort de l’Abelard,vaig dedicar-li la glosa del dietari. També divendres coincidí amb un altre fet que em concerneix: feia onze anys que em van operar d’endocarditis i, just aquest divendres vaig tenir la visita a Can Ruti, la primera de les revisions que em faran tot al llarg d’aquest any.

El doctor López Ayerbe, que aquest temps és el meu cardiòleg, no hi era i per un descuit dels metges o de les infermeres, la visita que es veu que havia d’haver tingut amb ell no s’ha fet. D’aquesta manera vaig sortir de l’entrevista amb la meva doctora sense saber ben bé com estic. Un metge jove –amb fama de saber-ne molt– em va fer l’ecocardiografia toràcica i va dir-me que la fuga que ja havien adverit dos mesos enrere ha anant a més. No em sorprengué; ja que quan em van implantar la vàlvula biològica em van explicar que tenia una durada de 8 a 10 anys. Si ara ja n’han transcorregut onze, és lògic que comenci a fallar.

No em preocupa gaire. Fins diré que donada la meva edat i la incertesa de com pot ser el meu envelliment, arribar al crepuscle amb el cap clar i amb tan bona salut és un privilegi. Però estic molt lluny d’abandonar-m’hi i caure en un estat de lassitud, com l’atleta que, finalitzada la cursa s’abadona. Tot al contrari!, visc amb l’esperit tensionat i il·lusionat: llegeixo, em trobo amb la gent, estic enrolat en projectes que m’acaparen. I surto. Surto a caminar i m’adono que faig els passos més llargs… com si m’entrenés per fer front a una llarga etapa.

Com l’Abelard que, dinou dies abans de morir, va escriure: “Estava mirant / la poca vida / que encara tenia. / De sobte, un crit: / Abelard, / has de viure! / I he respost: / sí, vull viure!”

————————

n o t a: he tingut problemes amb internet, i no he pogut penjar la glosa fins la tarda de diumenge